Les creences de la mestra

Tenint en compte que aquesta entrada està vinculada amb l’entrada de l’observació a l’aula, realitzada el 05–03-2013, en la qual vaig descriure el meu primer dia a l’escoleta, i on em vaig centrar principalment en explicar les rutines que segueixen l’aula dels Reietons, l’actitud d’una filleta que estava en període d’adaptació i l’actitud de la mestra davant aquestes situacions; per fer referència a quines crec que són les creences de la mestra per utilitzar unes estratègies d’intervenció i no unes altres, focalitzaré en explicar com crec que ella concep el període d’adaptació, quina importància crec que tenen per a ella les rutines a l’educació infantil, i seguidament de manera general, basant-me en les observacions que he pogut fer fins a hores d’ara com a practicant a l’escoleta, especificaré en quines teories crec que es basa la mestra per actuar d’una determinada manera i no d’una altra.

Pel que fa al període d’adaptació, la mestra té en compte que aquest requereix temps, temps perquè els infants es sentin segurs i tranquils en un context que és nou per a ells. Aquest és un període en el qual l’infant ha d’acceptar la pèrdua i el guany que suposa la separació dels seus pares fins acceptar completament la nova dinàmica escolar, és un procés de separació de la seva família i a l’hora un moment de construir un nou lligam afectiu amb altres adults, altres adults que s’hauran de compartir amb la resta de companys/es. Per l’infant suposa integrar-se en un nou context, nous espais, noves dinàmiques i nous horaris, i la mestra considero que és conscient i té present en tot moment aquets condicionants. Durant aquest mes i mig com a practicant he pogut observar la relació que mantenen les mestres amb les famílies i penso que una de les seves creences és la importància de mantenir una bona comunicació entre escola i família; tenen molt present que l’acollida càlida de les famílies també és un aspecte clau del període d’adaptació, per tal de proporcionar-los una certa orientació. S’ha de tenir en compte que per els pares suposa també, separar-se dels seus fills/es, compartir l’afecta de l’infant amb les mestres, un canvi en la dinàmica familiar, horaris, rutines i això provoca sentiments de culpa, inseguretat, dubtes i pors, per tant la relació entre escola i família és essencial perquè aquest període sigui el més òptim possible pels tres agents implicats: la família, l’infant i les mestres. Per la mestra i l’escoleta en general, l’adaptació és un procés que es realitza sense presses, respectant els ritmes de cada infant, on la flexibilitat horària i és present en tot moment i on l’estància dels infants al centre s’allarga de manera progressiva, donant resposta a les seves necessitats.

Pel que fa a les rutines, la mestra té la creença que aquestes són elements claus per fomentar l’autonomia dels infants, accions seqüencials que es repeteixen el llarg dels dies i tenen un valor estructurador. Es tracta de situacions d’interacció força rellevants entre adult i infant, les quals permeten enfortir el lligam afectiu entre ambdós i que condueixen a l’infant a caminar, partint d’una dependència absoluta de la persona adulta, cap a una progressiva autonomia. Aquestes rutines se’ls dedica una gran part del temps a l’educació infantil, ja que són l’element organitzador que condicionen la resta d’activitats i que permeten als infants predir, anticipar el que esdevindrà, orientar-se, i això els proporciona seguretat i tranquil·litat, essencial per anar assolint independència i que l’infant configuri una auto imatge positiva, els objectius primordials que s’han de treballar a l’etapa d’infantil. És important que en la vida diària dels infants hi hagi experiències, accions que s’acostumin a fer d’una mateixa manera i es converteixin així en un hàbit. Les rutines, els hàbits i els rituals, contribuiran a què l’infant tingui la sensació que té un cert control sobre els esdeveniments quotidians i per tant, major seguretat en sí mateix; perquè aquestes formes de fer s’interioritzin és important l’estabilitat. Aquets són els motius de perquè jo crec, que la mestra té aquesta sèrie de rituals clarament marcats en el dia a dia a l’aula.

A partir d’ara em centraré amb les teories i concepcions que considero que la mestra es basa per actuar d’una determinada manera i no d’una altra.

Es té molt en compte que una manera que tenen els infants d’aprendre és per imitació i per tant són força conscients que ells són un model pels infants, tant pel que fa al llenguatge, a les actituds, les conductes, maneres de fer, expressions i comportaments envers a les altres persones. Com bé ens parla Albert Bandura, en la teoria de l’aprenentatge social, o també conegut com aprenentatge vicari o modelat, els infants aprenen d’allò que veuen i viuen, l’ambient és una de les causes del comportament.

Sempre que és pertinent utilitzen els premis i càstigs per reforçar o evitar una conducta determinada, per tal que tingui lloc l’aprenentatge de les normes de convivència; pot ser, o bé un somriure, un comentari de lloança, o bé indiferència.

Per altra banda, es té present l’aprenentatge mitjançant la creació de bastides, bastida de la qual ens parla Brunner, és a dir, es donen les ajudes pertinents en el moment indicat.  En una activitat nova per l’infant, qui porta la iniciativa és la persona adulta, però a mesura que aquesta activitat, cançó, conte, ja és familiar pel fillet/a, i aquest va adquirint una major autonomia i iniciativa, la mestra ho valora positivament i passa a desenvolupar un rol de guia, d’observadora, però sempre donant resposta a les necessitats dels infants. En un conte, en una cançó, sí que segueix tenint un paper més directiu, fent de model, però als infants participen activament en l’activitat, realitzant els sons dels animals, fent moviments del cos, dient determinades paraules del conte que ja es saben, se’ls hi fan preguntes perquè aquets reprodueixin part de la seqüència temporal de la història...és d’aquesta manera que aconsegueixen estimular el desenvolupament de l’infant i que aquets arribin a ser capaços d’explicar la història o cantar la cançó gairebé sols.

La persona adulta actua a la zona de desenvolupament pròxim de l’infant, Vigotsky, és el nivell el qual es pot elevar a una persona amb l’ajuda d’una altra. La persona que és més competent que l’infant és l’ajuda, la guia, la mediadora, la que permet a l’infant accedir a les funcions mentals superiors, és  la que dissenya contextos d’aprenentatge que possibiliten que el fillet/a desenvolupi les seves potencialitats; les pràctiques educatives són el motor del desenvolupament humà. Un infant amb un  adult més competent que ell aprendrà a utilitzar els signes que ha creat la cultura, interioritzarà les formes d’adaptació culturals. Les mestres van agafant proximitat o distància, depenent de les necessitats del fillet/a, van donant ajudes o retirant-les a mesura que l’infant és capaç de fer-ho per sí sol. És així que ajuda a l’infant a arribar més enfora d’on podria arribar per ell mateix i aconseguir, progressivament, que sigui cada cop més autònom, que ho pugui arribar a fer per sí sol, el que Vigotsky ho anomenaria nivell de desenvolupament efectiu. He de dir que les mestres tenen en compte en tot moment el grau de maduració de cada infant, les propostes s’adeqüen a les seves necessitats i les ajudes van variant depenent del progrés del fillet/a. Aquestes propostes també es procura que siguin engrescadores, que suscitin interès a l’infant; es pretén que els infants tinguin l’oportunitat d’enllaçar allò conegut amb allò nou, i així aconseguir que l’aprenentatge sigui significatiu, com bé ens deia Ausubel.  Es treballa perquè els aprenentatges que fan els infants es puguin enllaçar entre ells, que no siguin aprenentatges aïllats de la realitat, compartimentats, sinó que es treballa de manera globalitzada, totes les activitats tenen un mateix fil conductor.

Per acabar, un altre referent de l’escoleta també és Piaget, els infants es desenvolupen cognitivament a partir de l’acció, mitjançant la interacció amb el medi físic, a través de l’activitat sensorial i motriu, d’aquí sorgeix la teoria constructivista. Als infants van assimilant tot allò que els entra a través dels sentits a mesura que van interactuant amb l’entorn, això fa que els esquemes mentals preexistents es modifiquin, permet que les estructures cognitives es vagin modificant i que els esquemes de coneixement siguin cada cop més complexes. Per aconseguir-ho, les mestres creen un context favorable per l’aprenentatge, perquè els infants tinguin l’oportunitat d’experimentar amb una gran varietat de material, natural, no estructurat, estructurat, que siguin els constructors, els protagonistes del seu propi aprenentatge, que aprenguin per descobriment, a partir de l’assaig i l’error.

Les preguntes que plantejaria a la mestra per ajudar a reflexionar sobre la seva pràctica docent serien les següents:

- Creus que mantenir una comunicació fluida amb les famílies condiciona l’estat anímic dels infants dins el context escolar?

- Penses que les fonamentacions teòriques amb les quals et bases milloren les relacions que estableixes amb els infants?

- Creus que al fet de treballar en parella educativa millora  considerablement el clima de l’aula?

- En altres circumstàncies, modificaries la teva manera d’actuar davant l’actitud de la filleta que està en el període d’adaptació? 

- Penses que la teva experiència prèvia, com alumna, condiciona la teva manera d’actuar?

Justificació de les competències

Per realitzar l’entrada al blog, prèviament he hagut de contrastar el que jo sé, el que jo penso, els meus coneixements, amb la forma de fer de la mestra. És d’aquesta manera, a partir dels meus coneixements previs, que he pogut identificar i contrastar les pròpies creences amb la manera de “fer” de l’educadora. (2.2)

He especificat quins marcs teòrics considero que justifiquen l’actuació de la professora, per tant

he treballat la competència (4.1)