Bona pràctica

El Canvi de bolquers

Durant les setmanes que duc fent pràctiques he pogut observar i reflexionar sobre com és dur a terme el canvi de bolquers  a l’escoleta a la qual estic fent pràctiques. A partir de l’observació, de la reflexió posterior, d’enllaçar els meus coneixements teòrics amb la realitat de l’aula, puc  dir amb ple convenciment que en el meu centre el canvi de bolquers és una bona pràctica.

 En primer lloc, dir que aquest sempre es realitza en el mateix lloc, un espai habilitat per aquesta acció. Al fet que sempre es realitzi en el mateix lloc crea un clima d’intimitat, un lloc predicible  per l’infant que li dóna seguretat.

Al costat del canviador es disposa d’una sèrie de compartiments, un per a cada infant, on hi ha la tovallola, les tovalloletes, la crema i els bolquers nets; tot el que es necessita per realitzar el canvi de bolquers es prepara prèviament.

Des del meu punt de vista, crec que la forma com duen a terme el canvi de bolquers les dues mestres és la correcte i per tant com hauria de ser aquest procés, aquesta rutina i acció d’higiene que es dur a terme varis cops al dia. Per elles és un acció d’higiene, però també un moment que permet enfortir el lligam afectiu entre infant – adult.

La seva manera de fer segueix, des del meu punt de vista,  la concepció de com s’ha de dur a terme un canvi de bolquers segons  la pedagoga i pediatra Emmi Pikler. 

He pogut observar que per ambdues mestres, no és simplement un procés purament mecànic, sinó que és un moment de relacionar, un moment de benestar i de comunicació entre els dos, un moment en el qual donen una atenció individualitzada i privilegiada a l’infant, un moment tranquil i relaxant.

Durant aquest procés mantenen un diàleg visual, verbal i corporal amb ell, el fan partícip, permetent així que vagi coneixent les parts del cos, el seu esquema corporal, que vagi sent cada cop més autònom, que senti que ell també té la capacitat de contribuir en aquest procés. Tenen la imatge d’un infant capaç, aquesta imatge se li transmet al fillet/a i això li proporciona seguretat, confiança en ell mateix i per tant, estimula el seu interès per ser cada cop més autònom. 

Les mestres durant el canvi realitzen diferents accions, verbalitzacions, gestos: els hi ensenyen els dibuixos que hi ha en el bolquer, els pregunten que veuen, quin animal hi ha, de quin color és, a altres els canten una cançó, els hi fan “moixonies”, els pregunten que han fet durant l’hora de pati, si ha vingut l’especialista de música els pregunten quines cançons ha cantat, etc... i sempre els fan col·laborar en el procés; els diuen que agafin una tovalloleta, que obrin les cames, que les aixequin...

Considero que en tot moment donen resposta a les necessitats dels infants, i que depenent dels gusts, de les preferències, del caràcter de cada fillet/a  van ajustat la seva forma de fer i actuar. A mesura que vaig observant i reflexionant estic segura que això no és improvitzat, sinó que són mecanismes que estan premeditats, que tenen una fonamentació teòrica i que permeten que aquest sigui un moment de plaer, pau i benestar. Establir un vincle segur amb un infant influeix en les respostes que aquest donarà davant determinats estímuls i per això el canvi de bolquer es pretén que sigui un temps de comunicació ja que això condicionà la reacció i l’actitud de l’infant durant aquest procés.

Per altra banda, abans de canviar-li el bolquer sempre se li diu a l’infant, se l’informa, se li verbalitza, no se’l agafa i se’l dur al canviador sense comunicar-li, això és un altre manera de fer que permet al fillet/a  anticipar-se i que també li dóna tranquil·litat.  Tenen la visió de l’infant com un ser actiu, competent, amb iniciativa i sobre tot un subjecte amb enormes capacitats i potencialitats.

“El niño necesita estar limpio para sentirse bien. Un buen cambio de pañales no significa tener la toalla y el jabón a punto; es el moment idóneo para tener una relación individual con cada niño”

Mª Rosa Ferri

Justificació de les competències

Per realitzar aquesta entrada en el blog he observat quin procediment segueixen les mestres a l’hora de realitzar el canvi de bolquers i posteriorment he reflexionat sobre si les accions que duen a terme són les més favorables per l’infant i per què, per tant, me qüestionat quins elements són els que porten a una bona actuació professional. (1.2)

A partir de la contrastació entre els meus coneixements teòrics i l’observació pràctica a l’aula he conclòs si és o no una bona pràctica educativa. (1.4)

Bones pràctiques 0-3

Del llistat d’experiències 0-3 que ens han ofert les professores d’innovació i reflexió educativa, n’he elegides tres que m’han cridat més l’atenció per diferents motius que explicaré més endavant, aquestes són les següents:

Descobrint la carabassa

http://www.xtec.es/~ccols/intercan/solsolet/index.html

Materials d’experimentació

http://www.xtec.cat/~ccols/intercan/gava/experiments.htm

Poder anar a beure aigua

http://www.xtec.cat/~ccols/intercan/mallorca/escoleta/beure.htm

Descobrint la carabassa

He elegit aquesta experiència, perquè curiosament a l’escoleta a la qual estic fent pràctiques, varem introduir les carabasses durant una sessió de transformació de l’espai, m’ha semblat interessant poder contrastar aquesta experiència, amb la meva pròpia. En el meu cas els varem ofertar carabasses senceres, de diferents mesures: petites, mitjanes i grosses; altres estaven tallades en forma de bol o de pala.  Juntament amb les carabasses se’ls hi va disposar altres materials naturals: copinyes, anus, pinyes... per així poder observar quins projectes realitzaven amb tots aquets elements. Al igual que en aquesta experiència, en l’escoleta on estic realitzant el pràcticum, es té molt en compte l’estètica, la manera com es disposa al material als infants, l’objectiu és crear contextos idonis que convidin a experimentar, manipular, crear, descobrir, inventar...

Centrant-me en aquesta experiència, el primer aspecte que em pareix interessant és que el material utilitzat l’ha proporcionat una mare, per tant ja veiem que es dóna importància a la col·laboració entre família i escola, a més a més de permetre oferir als infants un element que pot ser conegut per a ells dins l’àmbit familiar però que no han tingut l’oportunitat de manipular-lo.

En segon lloc, veiem com se’ls hi disposa un material i els infants per iniciativa pròpia l’observen, el toquen, l’agafen, l’exploren;  l’infant no manipula per imposició dels adults, sinó perquè han dissenyat un context que els suscita curiositat, interès. Es respecte el temps que necessita cada infant per explorar un objecte, la mestra espera, observa, “deixar fer” que descobreixin per ells mateixos... Ens transmet que la seva imatge d’infant és la imatge d’un infant capaç, un infant amb nombroses potencialitats a desenvolupar.

Materials d’experimentació

M’ha semblat interessant aquesta proposta pel fet que donen també importància a què els infants tinguin l’oportunitat de jugar amb material no estructurat i material natural, per defugir de la invasió de joguines convencionals força comercialitzades en la societat actual.

El material no estructurat i natural fomenta la creativitat dels infants, estimula la imaginació, permet que els fillets i filletes donin nombroses possibilitats a aquests elements que no tenen una única funció o finalitat, com és el cas de les joguines convencionals. Aquest material no ve amb unes instruccions que t’indiquin com ha de ser utilitzat i quin ús se li ha de donar; aquest fet ja dóna llibertat, dóna peu als infants a imaginar, experimentar, investigar, descobrir i inventar.

Per altra banda, són elements que són familiars per ells en el context familiar, però que en moltes ocasions no se’ls dóna la possibilitat d’explorar-los. Per tant, em sembla encertat oferir l’oportunitat als infants de conèixer-los a través de safates d’experimentació, estimulant així els diferents sentits: vista, olfacte, tacte, gust i oïda.

Poder anar a beure aigua

He elegit aquesta experiència perquè m’ha fet plantejar-me una sèrie de qüestions que no m’havia formulat fins hores d’ara.

A l’escoleta a la qual estic fent pràctiques s’ofereix aigua als infants a l’hora de berenar i a l’hora de dinar, com succeïa en el cas d’aquesta experiència. Em sembla força interessant la reflexió que fa aquesta mestra, plantejant-se el dubte de sí és adient només oferir-ne a l’hora de berenar, tots en el mateix temps, tenint en compte que, possiblement, un infant pot tenir set en qualsevol altre moment, i per la seva forma de ser no gosa a preguntar-ho. L’alternativa que proposa és l’espai de beure aigua, i considero que és una proposta interessant i que dóna resposta a les necessitats dels infants. Sabem que sí els fillets i filletes no tenen cobertes les necessitats bàsiques: tenir gana, set, son, dur el bolquer brut...condiciona els seus aprenentatges, per tant, oferir als infants aigua durant tota la jornada escolar, pot millorar el seu benestar físic i també anímic el que es traduirà en unes condiciones més òptimes per explorar, experimentar, investigar, descobrir...i en resum aprendre.

Pel que fa al color dels gots, en el cas de la meva escoleta, els infants beuen en gots de vidre, per tant ja no veuen distorsionat el color de l’aigua, el que em pareix adient. Considero que els infants tenen el dret i la necessitat de conèixer als elements tal i com són en la realitat, i a més, al fet que en lloc de gots de plàstic siguin gots de vidre, obliga també ensenyar-los amb més precisió, com s’han d’agafar correctament aquets per evitar que ens caiguin i es rompin, obliga a tenir més cura dels objectes, aprendre quin tracta se’ls ha de donar en funció de les seves propietats: vidre, plàstic.... i que se’n adonin què passa si cau un got de vidre i què passa si cau un got de plàstic.

Justificació de les competències

Per realitzar aquesta entrada he reflexionat sobre els elements que porten  a una bona actuació professional, justificant i argumentant el perquè. (1.2)

He identificat bones pràctiques que considero que tenen lloc a l’escoleta en la qual estic fent pràctiques i les he comparades amb les experiències 0-3 que he escollit. (4.2)

Contrast de jornades

A partir de conèixer com és el dia a dia de les meves companyes en una aula del primer cicle d’educació infantil, en les seves respectives escoletes, i comparant les seves jornades amb el meu dia a dia, m’he adonat que hi ha més similituds que no pas diferències.

La similitud més clara són la importància cabdal que donen a les rutines, aquests moments de vida quotidiana permeten que el fillet/a tingui uns marcs de referència clars i constants en relació amb quines són les normes de conducta que cal seguir en cada situació i/o context.  L’infant ha d’aprendre què és el que sí pot fer i el que no pot fer en una situació i en una altra, quina és l’actitud que ha de tenir en cada moment, això l’ajudarà a organitzar-se personalment i a ser cada cop més autònom; d’aquí sorgeix el motiu de perquè totes les escoletes coincideixen en donar rellevància a aquets moments de descans, d’alimentació, de neteja...

Tot i això, també he trobat dos aspectes que manquen en el meu centre i que en la resta d’escoletes es duen a terme i crec que seria interessant incorporar; una d’elles és la rutina del bon dia.  Aquesta rutina permet treballar el temps, quin temps fa, quin temps sol fer més habitualment; quins comanys/es han vingut a l’escoleta i quins no han vingut, per què no han vingut?, pot ser per què estan malalts?, que ens passa quan estam malalts?; que farem avui?, permet també treballar els símbols, passar llista mitjançant uns símbols que identifiquin a cada infant, aquets símbols ens possibilitaran treballar la identitat personal i la identitat de grup...

L’altre aspecte que no es treballa en la meva escoleta i que també crec que podria ser emotiu, és l’infant protagonista, aquest és un altre mètode que també contribueix a crear la identitat personal a les escoles. L’infant protagonista permet que cada infant expliqui la seva biografia, recordant experiències importants de la seva vida donant-les a conèixer als seus companys/es. És una manera també que l’escoleta doni cabuda a l’infant amb totes les seves experiències més personals, que la resta de fillets i filletes coneguin a cada un dels seus amic i amigues més profundament, valorant la diversitat d’experiències, de famílies...s’aconsegueix també establir vincles afectius entre escola i família, tenint en compte que els pares participen, preparen una activitat quan el seu fill/a és el protagonista...

Per tant, reflexionant sobre les similituds i diferències entres les diferents jornades, a nivell general, aquestes serien les dues propostes que plantejaria a la meva escoleta.

Justificació de les competències

Considero que per realitzar aquesta entrada en el blog he reflexionat  sobre quins elements porten a una bona actuació professional, he comparat jornades escolars de diferents centres i he fet una valoració de quines actuacions, activitats, intervencions...considero que són bones pràctiques i per tant introduiria a l’escoleta a la qual estic realitzant les pràctiques. (1.2)

Per elaborar aquesta entrada ha estat essencial haver d’identificar les bones pràctiques que es duen a terme a les diferents escoletes, comparar les pràctiques que realitzen en els diferents centre i valorar quines crec que són més adients i quines no, per seguidament poder justificar perquè introduiria unes activitats, unes rutines, que en la meva escoleta no es duent a terme i en altres centres sí. (4.2)

Les creences de la mestra

Tenint en compte que aquesta entrada està vinculada amb l’entrada de l’observació a l’aula, realitzada el 05–03-2013, en la qual vaig descriure el meu primer dia a l’escoleta, i on em vaig centrar principalment en explicar les rutines que segueixen l’aula dels Reietons, l’actitud d’una filleta que estava en període d’adaptació i l’actitud de la mestra davant aquestes situacions; per fer referència a quines crec que són les creences de la mestra per utilitzar unes estratègies d’intervenció i no unes altres, focalitzaré en explicar com crec que ella concep el període d’adaptació, quina importància crec que tenen per a ella les rutines a l’educació infantil, i seguidament de manera general, basant-me en les observacions que he pogut fer fins a hores d’ara com a practicant a l’escoleta, especificaré en quines teories crec que es basa la mestra per actuar d’una determinada manera i no d’una altra.

Pel que fa al període d’adaptació, la mestra té en compte que aquest requereix temps, temps perquè els infants es sentin segurs i tranquils en un context que és nou per a ells. Aquest és un període en el qual l’infant ha d’acceptar la pèrdua i el guany que suposa la separació dels seus pares fins acceptar completament la nova dinàmica escolar, és un procés de separació de la seva família i a l’hora un moment de construir un nou lligam afectiu amb altres adults, altres adults que s’hauran de compartir amb la resta de companys/es. Per l’infant suposa integrar-se en un nou context, nous espais, noves dinàmiques i nous horaris, i la mestra considero que és conscient i té present en tot moment aquets condicionants. Durant aquest mes i mig com a practicant he pogut observar la relació que mantenen les mestres amb les famílies i penso que una de les seves creences és la importància de mantenir una bona comunicació entre escola i família; tenen molt present que l’acollida càlida de les famílies també és un aspecte clau del període d’adaptació, per tal de proporcionar-los una certa orientació. S’ha de tenir en compte que per els pares suposa també, separar-se dels seus fills/es, compartir l’afecta de l’infant amb les mestres, un canvi en la dinàmica familiar, horaris, rutines i això provoca sentiments de culpa, inseguretat, dubtes i pors, per tant la relació entre escola i família és essencial perquè aquest període sigui el més òptim possible pels tres agents implicats: la família, l’infant i les mestres. Per la mestra i l’escoleta en general, l’adaptació és un procés que es realitza sense presses, respectant els ritmes de cada infant, on la flexibilitat horària i és present en tot moment i on l’estància dels infants al centre s’allarga de manera progressiva, donant resposta a les seves necessitats.

Pel que fa a les rutines, la mestra té la creença que aquestes són elements claus per fomentar l’autonomia dels infants, accions seqüencials que es repeteixen el llarg dels dies i tenen un valor estructurador. Es tracta de situacions d’interacció força rellevants entre adult i infant, les quals permeten enfortir el lligam afectiu entre ambdós i que condueixen a l’infant a caminar, partint d’una dependència absoluta de la persona adulta, cap a una progressiva autonomia. Aquestes rutines se’ls dedica una gran part del temps a l’educació infantil, ja que són l’element organitzador que condicionen la resta d’activitats i que permeten als infants predir, anticipar el que esdevindrà, orientar-se, i això els proporciona seguretat i tranquil·litat, essencial per anar assolint independència i que l’infant configuri una auto imatge positiva, els objectius primordials que s’han de treballar a l’etapa d’infantil. És important que en la vida diària dels infants hi hagi experiències, accions que s’acostumin a fer d’una mateixa manera i es converteixin així en un hàbit. Les rutines, els hàbits i els rituals, contribuiran a què l’infant tingui la sensació que té un cert control sobre els esdeveniments quotidians i per tant, major seguretat en sí mateix; perquè aquestes formes de fer s’interioritzin és important l’estabilitat. Aquets són els motius de perquè jo crec, que la mestra té aquesta sèrie de rituals clarament marcats en el dia a dia a l’aula.

A partir d’ara em centraré amb les teories i concepcions que considero que la mestra es basa per actuar d’una determinada manera i no d’una altra.

Es té molt en compte que una manera que tenen els infants d’aprendre és per imitació i per tant són força conscients que ells són un model pels infants, tant pel que fa al llenguatge, a les actituds, les conductes, maneres de fer, expressions i comportaments envers a les altres persones. Com bé ens parla Albert Bandura, en la teoria de l’aprenentatge social, o també conegut com aprenentatge vicari o modelat, els infants aprenen d’allò que veuen i viuen, l’ambient és una de les causes del comportament.

Sempre que és pertinent utilitzen els premis i càstigs per reforçar o evitar una conducta determinada, per tal que tingui lloc l’aprenentatge de les normes de convivència; pot ser, o bé un somriure, un comentari de lloança, o bé indiferència.

Per altra banda, es té present l’aprenentatge mitjançant la creació de bastides, bastida de la qual ens parla Brunner, és a dir, es donen les ajudes pertinents en el moment indicat.  En una activitat nova per l’infant, qui porta la iniciativa és la persona adulta, però a mesura que aquesta activitat, cançó, conte, ja és familiar pel fillet/a, i aquest va adquirint una major autonomia i iniciativa, la mestra ho valora positivament i passa a desenvolupar un rol de guia, d’observadora, però sempre donant resposta a les necessitats dels infants. En un conte, en una cançó, sí que segueix tenint un paper més directiu, fent de model, però als infants participen activament en l’activitat, realitzant els sons dels animals, fent moviments del cos, dient determinades paraules del conte que ja es saben, se’ls hi fan preguntes perquè aquets reprodueixin part de la seqüència temporal de la història...és d’aquesta manera que aconsegueixen estimular el desenvolupament de l’infant i que aquets arribin a ser capaços d’explicar la història o cantar la cançó gairebé sols.

La persona adulta actua a la zona de desenvolupament pròxim de l’infant, Vigotsky, és el nivell el qual es pot elevar a una persona amb l’ajuda d’una altra. La persona que és més competent que l’infant és l’ajuda, la guia, la mediadora, la que permet a l’infant accedir a les funcions mentals superiors, és  la que dissenya contextos d’aprenentatge que possibiliten que el fillet/a desenvolupi les seves potencialitats; les pràctiques educatives són el motor del desenvolupament humà. Un infant amb un  adult més competent que ell aprendrà a utilitzar els signes que ha creat la cultura, interioritzarà les formes d’adaptació culturals. Les mestres van agafant proximitat o distància, depenent de les necessitats del fillet/a, van donant ajudes o retirant-les a mesura que l’infant és capaç de fer-ho per sí sol. És així que ajuda a l’infant a arribar més enfora d’on podria arribar per ell mateix i aconseguir, progressivament, que sigui cada cop més autònom, que ho pugui arribar a fer per sí sol, el que Vigotsky ho anomenaria nivell de desenvolupament efectiu. He de dir que les mestres tenen en compte en tot moment el grau de maduració de cada infant, les propostes s’adeqüen a les seves necessitats i les ajudes van variant depenent del progrés del fillet/a. Aquestes propostes també es procura que siguin engrescadores, que suscitin interès a l’infant; es pretén que els infants tinguin l’oportunitat d’enllaçar allò conegut amb allò nou, i així aconseguir que l’aprenentatge sigui significatiu, com bé ens deia Ausubel.  Es treballa perquè els aprenentatges que fan els infants es puguin enllaçar entre ells, que no siguin aprenentatges aïllats de la realitat, compartimentats, sinó que es treballa de manera globalitzada, totes les activitats tenen un mateix fil conductor.

Per acabar, un altre referent de l’escoleta també és Piaget, els infants es desenvolupen cognitivament a partir de l’acció, mitjançant la interacció amb el medi físic, a través de l’activitat sensorial i motriu, d’aquí sorgeix la teoria constructivista. Als infants van assimilant tot allò que els entra a través dels sentits a mesura que van interactuant amb l’entorn, això fa que els esquemes mentals preexistents es modifiquin, permet que les estructures cognitives es vagin modificant i que els esquemes de coneixement siguin cada cop més complexes. Per aconseguir-ho, les mestres creen un context favorable per l’aprenentatge, perquè els infants tinguin l’oportunitat d’experimentar amb una gran varietat de material, natural, no estructurat, estructurat, que siguin els constructors, els protagonistes del seu propi aprenentatge, que aprenguin per descobriment, a partir de l’assaig i l’error.

Les preguntes que plantejaria a la mestra per ajudar a reflexionar sobre la seva pràctica docent serien les següents:

- Creus que mantenir una comunicació fluida amb les famílies condiciona l’estat anímic dels infants dins el context escolar?

- Penses que les fonamentacions teòriques amb les quals et bases milloren les relacions que estableixes amb els infants?

- Creus que al fet de treballar en parella educativa millora  considerablement el clima de l’aula?

- En altres circumstàncies, modificaries la teva manera d’actuar davant l’actitud de la filleta que està en el període d’adaptació? 

- Penses que la teva experiència prèvia, com alumna, condiciona la teva manera d’actuar?

Justificació de les competències

Per realitzar l’entrada al blog, prèviament he hagut de contrastar el que jo sé, el que jo penso, els meus coneixements, amb la forma de fer de la mestra. És d’aquesta manera, a partir dels meus coneixements previs, que he pogut identificar i contrastar les pròpies creences amb la manera de “fer” de l’educadora. (2.2)

He especificat quins marcs teòrics considero que justifiquen l’actuació de la professora, per tant

he treballat la competència (4.1)